El pensament positiu anima a negar la realitat. A l’Estat Espanyol el pensament positiu serveix per negar el trauma transgeneracional que s’arrossega des de fa 75 anys, de la guerra civil, la postguerra i la dictadura. El binarisme del positiu/negatiu reprodueix l’esquema rojos/nacionals, vencedors/vençuts, mantenint la por a qüestionar. L’absolutisme bo/dolent impedeix elaborar la representació mental del trauma dels avant-passats i curar les ferides.

Amb el trauma de la guerra i la seva transmissió, la primera genració no pot dir, la segona no pot anomenar i la tercera no pot pensar. Així amb l’enquistament que produeix el trauma i la negació del pensament positiu, la vivència traumàtica no es pot convertir en coneixement. I els pobles i les persones que no podem recordar, estem condemnats a repetir. Per a mostra, el que estem visquen en les nostres carns. Les mateixes “elits” que van aixecar-se en revelió i van probocar el cop d’estat, que van guanyar la guerra, varen ser les que a la transició imnodèlica, varen conservar els llocs de poder i en aquests moments estan atacant la població i conduïnt-la a l’estat d’indigència actual. Seguim estant en guerra i els bàdols són els mateixos.

Tot sovint costa veure les injustícies, la manipulació i la violència que hi ha sota el llenguatge “positiu”. Ejercint la violència simbòlica, un grup imposa els seus significats i idees sobre la resta.

Des del pensament positiu hi ha un aferrament al sistema, amb les seves desigualtats i abusos de poder. Reprodueixen els interessos de les multinacionals. Ja no són les circumstàncies, sinó un mateix. No cal reivindicar millores econòmiques o laborals, sinó que cal desterrar de la consciència allò que ens incomoda, i que ens avisa del que no va be, fins a morir. Morim com a individus pensants, i morim físicament.

La implantació de les mesures neoliberals és possible amb la gran ajuda del pensament positiu. La primera i més necessària tasca del neolliberalisme és construir el consentiment dels ciutadans per a poder mantenir les injustícies i desigualtats. S’utilitza el llenguatge per a poder generar i mantenir un “sentit comú” en el qual la desregulació i la privatització, que porten a que els rics siguin més rics i els pobres siguin més pobres, sigui viscuda com a bona i normal.

Les paraules no són neutres. Serveixen per a produir alguna cosa en qui les escolta. La infiltració del pensament positiu en els individus que interioritzen els valors neoliberals, els impedeix veure el mal que els fa el neoliberalisme. També els fa sentir-se culpables de la seva situació individual. Així es construeix un individu-patró, lluny de l’especificitat de cadescú, que ofega el nostre ésser essencial. I comencem a sentir un nosequè, que no podem interpretar, perquè el pensament positiu ens ha tret les eines.

Barcelona, 25 de Maig de 2012