Un dia ens sentim malament i estem tristos. La gent que tenim al voltant es posa nerviosa. No sap què fer. Creu que s’ens ha de passar. Amb la millor intenció s’ens demana que estem animats i contents, sempre “be”, complint els estàndards. Llavors anem a veure un especialista i aplica els protocols que, sense que se n’hagi adonat, li ha imposat l’organisme de poder, que té el “saber”, que qualifica de normal l’absència de sentiments. I valora com a patològica qualsevol reacció a les situacions vitals que ens van succeint. El professional, com el venedor d’una franquícia, aplica els protocols, els productes que hi venen, sense posar en pràctica el seu saber.

On és el saber del professional? No hi és perquè està ensinistrat a aplicar protocols, no a adquirir coneixement. I si aquest professional deixa el seu lloc pot ser reemplaçat per una altre que aplicarà els protocols de la mateixa manera, sense que notem diferència entre l’un i altra. I nosaltres, som vist@s com a símptomes a qui cal aplicar els protocols, sense consideracions de gènere, ni socials, ni personals ni contextuals. Som vist@s com a neurotransmissors alterats o trastorns ambulants. Estem trastornats. No som persones d’un gènere o un altre, amb situacions vitals que ens fan sentir, que ens fan patir, que ens produeixen malestar. Com aquells jocs infantils d’encaixar peces als forats, hem d’encaixar als protocols.

I així d’aquesta manera funcionant com si fóssim la mercaderia uniforme d’una franquícia, ens anem despersonalitzant, quedant grisos, des-animant, perdent l’essència. Ens desconnectem del que sentim i del que som, del que voldríem ser. I som enganyats, i ens ho creiem, i som manipulats, i ens pensem que som lliures.

Però el malestar no ens deixa en pau, és un pesat. Primer és una angoixa a la que no podem posar nom, perquè no apareix als protocols, a la franquícia. I com que no la podem nombrar no ens la podem treure de sobre. I anem fent, sense saber ben be on anem, ni perquè. I l’angoixa cada vegada és més forta, com una opressió al coll que ens escanya. Com que no li fem cas, ni l’entenem, esdevé un mal de panxa, un mal d’esquena, un mal de cap.

I llavors anem al metge i això ja encaixa als protocols, a vegades no gaire. I li posen un nom, i ens donen una pastilla. Sagrada pastilla, màgica pastilla, que ens traurà els dolors, sense que ens calgui fer gaire esforç. Ja hem encaixat als protocols. Però anem fent, i la pastilla màgica no fa gaire efecte, perquè el malestar no és al cap, ni a la panxa, ni a l’esquena, sinó dins nostre, a la nostra ànima, al nostre esperit. I tenim por de parar boj@s.

Bogeria és fer el mateix i esperar resultats diferents. Però no som franquícies, no som iguals, i estem angoixats, i trist@s i emprenyats, i amb l’aigua al coll, i volem canviar la nostra vida. No som neurotransmissors ni trastorns. Necessitem ajuda per reconèixer el que ens passa, i el que ens fa sentir malament. Per reconèixer els nostres desitjos, les nostres possibilitats, la nostra força, el nostre poder. Empoderar-nos per fer-nos els am@s de la nostra vida. Per decidir què volem fer amb nosaltres i on volem arribar. Que el límit siguem nosaltres. Per desfer-nos de les cadenes que ens lliguen i utilitzar la força que tenim.